Tot va començar quan la petita Naraida amb prou feines tenia uns mesos, que Ziziphus, el savi conseller i amic dels reis d’Erland Jafrà i Ilda, va anunciar-los que havia tingut una premonició:

“Quan la jove princesa celebri les seves vint primaveres, en aquest castell una terrible catàstrofe s’endurà el seu últim sospir i el de tots aquells pròxims a ella.”

Perquè tal tragèdia no succeís, els pares, aconsellats pel mateix druida, prengueren una decisió: la petita princesa seria criada lluny del castell i dels seus pares, renunciant a tots els luxes i comoditats de la vida de la reialesa, per viure de forma humil en els boscos del regne. Ziziphus fou l’encarregat de fer-se càrrec de la petita princesa, a qui el druida va batejar com a Janna, que significa nimfa dels boscos, per tal que el passat de la noia quedés esborrat per sempre més. La desaparició de la princesa, hereva del tron, va ser una notícia tràgica que va vestir de dol tot el regne durant mesos, però mica en mica l’existència de la petita va anar quedant en l’oblit fins a esdevenir una llegenda que explicaven els joglars.

Vint anys van passar molt ràpid i Janna s’havia convertit ja en una dona. Ziziphus li havia transmès tots els seus coneixements d’alquímia i estratègia. Janna era una noia formosa, amable i atenta, però també amb caràcter i seny. Mestre i deixebla vivien en una petita cabana perduda en els boscos frondosos de Sendara, una de les comarques d’Erland.

Una nit de principis d’estiu, una rellevant notícia va arribar a totes les contrades d’Erland:

 “El rei i la reina han estat víctimes d’un encanteri obscur i han quedat petrificats mentre dormien”

Al dia següent un grup de guàrdies van arribar fins a la cabanya del druida amb l’ordre d’arrestar a Janna, acusada d’embruixar als reis. Va ser engarjolada a les masmorres del castell mentre esperava l’hora de la seva execució. El rei regent Toräk, germà petit del rei Jafrà, és qui havia ordenat la detenció de la jove.

Toräk ocupava temporalment les funcions de regnat del seu germà ja que l’absència d’hereus a la corona li atorgava els poders a ell, que era el descendent reial més proper. Toräk però, no era aigua clara: era un home amargat, gelós del seu germà, cobdiciós i avariciós, amb ànsies de poder i que volia governar sobre tots els homes i dones del regne d’Erland. Però li faltava una cosa: només podia ser el rei d’Erland el descendent directe, de sang reial, que tingués en possessió el medalló de Gaia, una joia única que es transmetia de generació en generació des dels inicis dels temps.

Era ben cert que per les venes de Toräk hi corria sang reial com la del seu germà, però això era insuficient per a regnar i mai seria reconegut com a rei veritable si no tenia en el seu poder la joia de Gaia. Després de conèixer la tràgica notícia de l’accident del seu germà i la seva esposa a Toräk li va faltar temps per anar a arrencar-li la joia del coll rígid de Jafrà, però en fer-ho va descobrir que la joia que el rei havia portat al coll durant els seus anys de regnat era una imitació. Toräk va escorcollar tots els racons del castell buscant l’autèntica joia, però aquesta havia desaparegut.

El rei regent, desesperat, va recórrer al mitjans més obscurs, als quals ja havia acudit en alguna altra ocasió, per a trobar la joia. La màgia negra va revelar-li l’existència de la veritable hereva i posseïdora del medalló de Gaia autèntic que s’amagava a les profunditats dels boscos frondosos de Sendara, tutelada per un vell druida, antic conseller del rei Jafrà. Toräk va maquinar un pla per tal de recuperar la joia i a la vegada desfer-se de la princesa sense que ningú en conegués la seva veritable identitat.