Dia 7: Riva.

I el setè dia de viatge el començàvem amb presses: en Gharil estava molt malferit de la nit anterior; tant que l’única manera de salvar-lo seria amb un beuratge amb propietats màgiques.

I justament, com conten les rondalles i llegendes, per les terres on precisament ens trobàvem hi havia amagada una copa màgica, els inicis de la qual es remunten als orígens del món, que podria salvar-lo.

Així, disposats a trobar la copa en qüestió, vam topar amb uns guàrdies que ens barraven el pas; uns soldats que anaven amb el seu rei per aquelles contrades en la cerca d’un valuós objecte. En interposar-se en nostre camí el rei i els seus soldats, ens van preguntar qui érem i que fèiem. La Janna va explicar breument la nostra història i que el nostre company necessitava una cura per no morir; i quan el rei s’hagué assegurat que érem –i som– bonifacis de mena, ens va convidar a esmorzar al seu castell.
I el rei començà el seu relat. Resulta que es tractava, ni més ni menys, que del Rei Artur; un rei bondadós de la Gran Bretanya que governa amb estima el seu poble, però que ara es veia obligat a trobar una copa mágica abans que la trobés Morgana, una fetillera malvada i molt poderosa que també la volia per fer-se encara més poderosa i dominar el món, per imperdir-li-ho. I resulta que, casualitats d’aquelles de la vida, la copa que buscaven Morgana i Artur era la mateixa que necessitàvem per en Gharil. Així, Artur i Janna van fer un pacte. Junts cercarien i trobarien la copa, salvarien en Gharil i després el Rei l’amagaria perquè Morgana mai la trobés.
Però, ai las, amics! Si tot fóra tant fàcil gairebé res no valdria la pena! En aquestes que, encara esmorzant, de cop i volta en Pocsèrius, ben estrany com si unes mans el fessin moure’s enlloc de ser per pròpia voluntat, va i s’aixeca i comença a agafar uns quants dels nens, nenes i joves que acompanyaven la Janna. I amb aquestes que se’ls enduu sense que puguem posar-hi remei.
Resulta, doncs, que havien estat embruixats per la Morgana. I tots els nens i nenes, convençuts que eren dels dolents els més cruels, van donar-ho tot per trobar la copa en nom de la bruixa.

I així, durant tot el matí, els Morgans i els Arturs van competir per aconseguir punts i, així, apropar-se més a la copa. I és que els dos equips, capitanejats pels seus líder, Morgana i Artur, podrien fer males jugades a l’equip contrari, subornar els jutges amb piropos, i fer-ne de mil colors per aconseguir la fita.

 

 

Aquell migdia el grup de Tenarings varen preparar una activitat durant el temps lliure, divertídissima activitat on hi varen poder gaudir dels més petis de les colònies fins els més grans (els monitors)!

A la tarda, va començar la guerra real entre Morgana i Artur, però no va ser una guerra normal: va ser una tarda plena de marranades, una tarda guarra!

Mostassa, Ketchup, Nocilla, Mermelada, un circuit amb cereals, arrossegar-se pel fang, una piscina amb un líquid estranyíssim... i la copa com a triomf pel guanyador, que van ser els Arturs!

 

 

 

Després de les merescudes i necessitades dutxes (en què els desaigües s’embossaren amb enormes trossos de Nocilla compactada i olives que apareixien de dins els banyadors), vam poder curar en Gharil i als amics embruixats gràcies al bon amic del Rei Artur, en Merlí. I ja hi tornàvem a ser tots: sencers, curats i conscients... i nets!

 

Però no cansada de tot plegat, Morgana aparegué i jurà que encara ho provaria un cop més, que ella era princesa de l’infern i reina del mal, i que aquells energúmens no la podrien pas enfonsar. Així que va embruixar tots els monitors, que durant una estona van intentar robar la copa als nens, nenes, noies i nois. Per sort, però, va ser en va i Morgana va marxar prometent venjança.